Samuel Aranda, Premi World Press Photo de l’any 2011, presenta les seves fotografies per entaular una conversa amb bloguers i experts al voltant de la situació #desprésdelaprimavera

CAT / ES / EN

“El libi és un poble que rebutja la violència i el fals puritanisme islàmic”

La tarda de l’11 de setembre de 2012, quan les milícies d’Ansar al-Sharia van atacar el consolat nordamericà de Benghazi on va morir l’ambaixador Chris Stephens, un grup de nois de la ciutat va colar-se per la porta del darrere per intentar salvar-li la vida. Van dur-lo a l’hospital, però van fer tard. Aquella mateixa nit, un altre grup de joves, o potser el mateix grup, van enretirar les runes i van netejar de vidres trencats i taques de sang de l’edifici. Pocs dies més tard, la població desarmada envoltava les casernes de les milícies responsables de l’assassinat, i els obligava a abandonar la ciutat. Durant aquelles setmanes a Benghazi centenars de persones van entregar les armes que tenien a casa des de la guerra, conscients que la violència ja no podia ser una opció.

Un mes abans, una altra tarda, en aquest cas d’agost, el Govern de transició entregava el poder a l’Assemblea Nacional en una cerimònia a Trípoli. La diputada més jove presidia la sessió, sense el mocador als cabells que habitualment porten les dones a Líbia. El fins llavors president del Govern de transició, Mustafa Abdel Jalil, va recriminar-li la “falta de dècorum” i la va obligar a baixar de l’estrada. Va quedar-se sol amb el seu vergonyós retret, i les xarxes socials van encendre’s en defensa de la jove, i això que els libis són una població profundament religiosa.

Són dos flaixos, dos exemples desaparellats, desconnectats però per mi molt significatius, perquè s’hi pot veure un poble que rebutja la violència i el fals puritanisme islàmic.

Líbia té a dia d’avui un Parlament electe, que a la vegada, en un procés tumultuós, ha designat un Govern, el d’Ali Zidan, que ha d’afrontar molts problemes greus. Hi ha uns cent mil desplaçats interns, represaliats del conflicte. D’aquests, 40.000 provenen de la ciutat de Tawarga. Tawarga va lluitar a favor de Gaddafi fins al final, i ara la venjança ha caigut sobre aquells combatents, però també sobre els seus pares, dones i fills, desperdigats en precaris camps de refugiats arreu del país i odiats per tothom.

A més hi ha milers de persones a les presons, moltes d’elles torturades, esperant càrrecs i judicis per la seva pressumpta col·laboració amb l’antic règim. I una població marginada d’estrangers negres, sense drets, sotmesos a l’explotació, als cops, les tortures i les detencions arbitràries.

I les dones, i els joves combatents sense futur ni reconeixement, i els ferits de guerra sense atendre mentre el poder reparteix les ajudes entre els amics, i la sanitat encara està per reformar, i les deixalles per recollir, i els regnes de taifes, i la corrupció reinventada pels nous amos del país…

Sí, Líbia té problemes. Però també té una població alerta, vigilant, que demana responsabilitats immediatament encara que de vegades ho faci amb les armes, encara que de vegades es prengui la justícia pel seu compte. Amb només 4 o 5 milions de persones i forrada de petroli, Líbia és un dels països més alfabetitzats d’Àfrica, un territori on no existeixen grans masses de marginats socials com a Egipte o Tunísia, tant mal·leables per la seva ignorància i indefensió.

Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

<- Go back

María José Agejas >

Periodista de la Cadena SER
María José Agejas és periodista de la secció Internacional de la Cadena SER. Actualment treballa a la redacció central de Madrid. La revolució tunisiana, la crisi dels refugiats de Líbia i la guerra al país de Gaddafi són algunes de les cobertures que ha realitzat durant la primavera àrab. Anteriorment va ser corresponsal de la cadena SER a Mèxic (1996-2003) i va cobrir des d'aquest país els principals esdeveniments de l'Amèrica Llatina.