Samuel Aranda, Premi World Press Photo de l’any 2011, presenta les seves fotografies per entaular una conversa amb bloguers i experts al voltant de la situació #desprésdelaprimavera

CAT / ES / EN

“Reptes, silencis i ciberactivisme a les Primaveres Àrabs en transició”

ridha-tlili

El descontentament, la falta de llibertats i la frustració davant d’una vida sense perspectives van encendre un dia de desembre de 2010 una metxa que encara continua encesa. Un jove tunisià anomenat Mohamed Buazizi va cremar-se estil bonze i va convertir-se en el símbol de tota una generació obligada a viure de genolls. Des d’aquell 17 de desembre el món àrab ha viscut la caiguda de quatre dictadures, mentre els autòcrates d’altres països trontollen als seus trons. L’anomenada Primavera Àrab, que va començar amb l’aixecament dels desheretats, va arribar a convertir-se en un moviment ciutadà amb el que els àrabs reclamaven els seus drets i la capacitat per decidir ells mateixos el seu futur.

Lluny de tractar-se d’un procés finalitzat, la Primavera Àrab s’ha estès per tota la regió, i conserva tempos diferents a cada país. En major o menor grau tots els règims, de l’Atlàntic al Mediterrani i dels estats del Golf als de Llevant, s’han vist sacsejats per aquest “tsunami” reivindicatiu que va tenir l’epicentre a Tunísia. Com en els temps de la caiguda del mur de Berlín, que va iniciar un procés de canvi en cadena a l’Europa de l’Est, l’efecte domino de la Primavera Àrab no ha deixat intacte cap líder de l’Orient Mitjà. Així, tenim a Tunísia, Egipte, Líbia i el Iemen, que van aconseguir acabar amb les seves dictadures. Síria encara lluita per deslliurar-se de Baixar al-Àssad. Altres països, com Bahrain, es troben amb una oposició aixafada pel règim i la partida en empat. I altres estats, com Jordània o Kuwait, intenten readaptar el seu model d’Estat als nous temps. Però l’ona expansiva continua avançant.

Situació actual

Tunísia, Egipte, Líbia i (en menor mesura) el Iemen són països en transició, cada un d’ells en un procés diferent. Els reptes que es presenten als seus horitzons són més o menys comuns: trobar un model d’Estat d’acord a la tradició musulmana i als estàndards democràtics, lluitar contra la corrupció política i econòmica, establir institucions transparents i promoure el teixit social, solucionar la greu crisi econòmica en la que viuen immersos i aconseguir un nivell de progrés, salvant la clivella tecnològica amb Occident. Però cada país és un indret diferent, segons els seus processos històrics i les relacions internacionals en el context geopolític.

És necessari fugir dels clixés més estesos al món informatiu: que tots els països àrabs són iguals i que, en ser països musulmans, mai seran democràtics. Per desterrar aquestes idees cal pensar, per una banda, que històricament i culturalment cada país és diferent i, per tant, els processos de transició donaran resultats propis. I, per altra banda, que els correspon als ciutadans d’aquests països decidir quin Estat volen i com ha de ser la seva Constitució.

Silencis mediàtics

Com explicar el silenci mediàtic que experimenta el consumidor de notícies occidental un cop acabades les revoltes? Molt senzill, radica en l’essència mateixa del que és una notícia. Quan la situació es calma i ja no hi ha espectacularitat ni violència els mitjans fixen la seva atenció cap a una altra banda. Els focus canvien constantment en un món en permanent consum. L’agenda internacional la marquen els grans mitjans (les grans agències com Reuters o France Presse o els grans conglomerats mediàtics, com la CNN) i les potències més poderoses. Els mitjans de comunicació a Espanya, en aquest cas, segueixen l’agenda marcada per uns altres. Una bona manera de fugir d’aquest focus és seguir els mitjans locals i recórrer a les fonts originals. Però això de vegades és difícil. Les noves tecnologies potser ens proporcionen una eina per obrir les nostres finestres al món, però tampoc són la panacea, ja que haurem de localitzar -enmig d’una quantitat ingent d’informació- als mitjans i les personalitats locals que ofereixin informació bona -i contrastada. Podríem parlar de la utilitat de blogs i tuitaires, però una vegada més, necessitaríem fer una bona selecció.

El millor que es pot fer és confiar en la feina dels molts periodistes -freelances o vinculats a algun mitjà de comunicació- independents que, més enllà del focus de la notícia que marquen els grans mitjans internacionals, s’han compromès amb la seva feina d’informar i ofereixen reportatges amb informació de profunditat i contextualitzada.

Xarxes socials i llibertat d’expressió

S’ha especulat molt sobre l’impacte de les noves tecnologies en les revoltes àrabs i en la influència de mitjans com Twitter i Facebook als processos democràtics de l’Orient Mitjà o el Magrib. Els mitjans de comunicació d’Occident han exagerat el paper de les xarxes socials en aquests països, on la penetració a Internet, el número d’usuaris de xarxes socials i la formació per fer anar aquestes eines tenen uns nivells molt baixos. En molts casos, els ciberactivistes actuaven des de fora dels països de les revoltes i la seva feina era tan solitària que no representava la majoria que es mobilitzava. DE vegades, el seu paper servia de corretja de transmissió d’informació i servia de pont entre el que passava a llocs molt més remots i les redaccions periodístiques. La bloguera tunisiana Lina Ben Mhenni reconeix que el paper dels ciberactivistes s’ha exagerat a Occident. Ni les revoltes han triomfat gràcies a Twitter o els blogs ni els dictadors han caigut pel poder de les xarxes socials. Són els pobles els que tenen el mèrit d’haver aixecat la veu contra l’autocràcia i seran els pobles, els ciutadans, els que hauran de construir la societat que realment volen.

Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

<- Go back