Amira, una estudiant en una escola de Sanà, la capital del Iemen, juga al futbolí. Sanà, 9 de març de 2012. Fotografia de Samuel Aranda.
M’agrada veure una noia iemenita jugant al futbolí perquè penso que pot ser interessant per vosaltres veure una noia vestint el vel i jugant a la vegada, ja que els media manipulen la visió del meu poble, els mèdia tota l’estona retraten els iemenites com a terroristes o gent d’Al Qaeda però tenim moltes coses positives. Les dones del Iemen mantenen les seves tradicions i costums, el seu bonic vel no li impedeix complir els seus somnis d’educació, ni passar-s’ho bé ni riure.
No importa el que vesteixi, perquè la llibertat, l’ambició, els somnis i els sentiments de la noia iemenita no s’aturen pel que vesteixi. La noia del vel ha volgut expressar-se així, i mostrar a la gent d’arreu del món que les dones amb vel existeixen i senten el mateix que les dones que sense vel, o fins i tot més, perquè els nostres homes i les nostres dones s’enamoren només pels ulls, i també parlen pels ulls i somriuen pels ulls, i crec que la comunicació pels ulls és més forta que la comunicació amb tota la cara, perquè de vegades hi ha elements a la cara que et poden distreure.
Per mi els ulls són més honestos i directes. Sempre que conec gent nova el primer que faig és mirar-los als ulls, i quan trobo gent que porta ulleres de sol m’agradaria que se les traiessin per poder mirar-los als ulls ^_^
El que m’agrada d’aquesta fotografia és que permet més comprensió sobre el Iemen i la seva gent –les dones iemenites tenen esperit de lluita. La societat del Iemen és molt conservadora, i no està permès retratar a les dones. Per mi la fotografia va de com se sent una dona iemenita expressant-se a si mateixa en un mitjà conservador i envoltada de reptes: matrimoni jove, dones en entorns rurals que treballen dins i fora de casa, marits i fills, i sempre buscant una mica d’esperança.
La fotografia reflecteix el paper tradicional de la dona a la societat iemenita, i retrata la bellesa de la feminitat.
