Tot i no tractar-se d’un dels 4 països retratats per Samuel Aranda, a #desprésdelprimavera també ens fixem en Síria i en la seva primavera àrab, la revolta popular que va originar el sagnant conflicte armat actual. Les protestes síries s’inspiren en les primaveres àrabs de 2010, quan la població síria pren exemple de les revoltes en altres països que fan caure règims que semblaven eterns. “Però les de Síria eren manifestacions absolutament pacífiques, fins i tot més pacífiques que les de Tunísia o Egipte, ja que aquí només es demanava llibertat i reformes polítiques als Al-Àssad, sense canvi de règim”, explica Joan Roura en la seva anàlisi. Tot i la coherència de les demandes, la resposta del règim va ser tan brutal que “l’oposició va haver de triar entre tornar a casa o passar a un grau superior: armar-se”. Aquí s’inicia un conflicte bèl·lic que ja ha provocat 40.000 morts, aproximadament la mateixa xifra de desapareguts i prop d’un milió de refugiats. Però per què no ha caigut el dictador siri tal com va passar a Egipte? Segons Roura, a diferència del règim de Mubarak, la dictadura síria no cau “perquè se sustenta sobre un 12-13% de la població, que són els alauites”. “La major part de la resta de la població, aproximadament un 75%, són musulmans sunnites, una gent que ha estat sistemàticament marginada de l’alta oficialitat, del funcionariat, de càrrecs públics”. Per tant hi ha una minoria religiosa que s’imposa sobre la majoria, “i això vol dir que els alauites són molt conscients que si cau el règim hi haurà una matança d’alauites, per això la lluita és a mort”. La guerra actual entre dues sectes diferents de l’islam ens obliga a parlar “d’una primavera àrab barrejada amb sectarisme”, explica Roura. “Aquí es barregen les peticions de llibertat política amb les peticions d’igualtat religiosa, i quan barreges política i religió el còctel és explosiu”, conclou el periodista.
